La política dels minuts de silenci

‘Un minut de silenci és una expressió de dol i condol realitzada amb un silenci, reflexió o meditació durant un temps determinat. El minut de silenci està considerat com un gest de respecte en homenatge a una persona recentment morta o com a commemoració d’un esdeveniment tràgic’.

L’origen del minut de silenci es remunta al 1919, any en què el soldat britànic Edward George Honey -combatent a la Primera Guerra Mundial- va proposar que els britànics guardessin dos minuts de silenci a les 11h de l’11 de novembre d’aquell any en homenatge a les persones mortes durant el conflicte i en commemoració al primer aniversari de l’armistici que un any abans havia posat fi a la Gran Guerra.

Des de llavors, aquesta pràctica s’ha estès a tot el món per homenatjar víctimes de conflictes i atacs violents diversos. A Catalunya, per exemple, s’han fet minuts de silenci en record de les víctimes del franquisme, de la guerra de l’Iraq, de la violència de gènere i dels atemptats terroristes.

Rubí no n’ha estat una excepció. De fet, des que va començar l’any la nostra ciutat ha fet 4 minuts de silenci oficials, tots ells convocats per l’Ajuntament amb l’objectiu de condemnar els atacs terroristes a Londres (23 de març), a Sant Petersburg (4 d’abril), a París (21 d’abril) i a Manchester (23 de maig). Anteriorment, al 2016, també se n’havien fet en record de les víctimes d’Orlando (14 de juny), Niça (15 de juliol), Berlín i Turquia (20 de desembre).

Però, aquests minuts de silenci s’han fet per a tothom? Tots els atacs violents han merescut el nostre respecte, el nostre temps?

El mateix 4 d’abril d’aquest any, dia en què el consistori convocava un minut de silenci en record a les víctimes de Sant Petersburg, un atac químic a la població siriana de Jan Xeijun acabava amb la vida de 86 persones, una trentena de les quals menors d’edat. Un atac monstruós del qual a hores d’ara encara ni se’n coneixen els responsables i que va suposar la violació de la Tercera Convenció de Ginebra del 1925, que prohibeix l’ús de gasos asfixiants i verinosos com a armes de guerra.

On era llavors l’Ajuntament? És que les vides de Sant Petersburg tenien més valor que les sirianes i per això mereixien més respecte, més temps? Ah, és que potser no és un atac violent matar 86 persones amb gas? Un esdeveniment tràgic que calgui condemnar?

La setmana passada l’Ajuntament va organitzar un minut de silenci per condemnar l’atemptat terrorista perpetrat dilluns a la ciutat de Manchester, en el qual hi han mort 22 persones, entre elles algunes menors d’edat. Un fet violent totalment execrable.

Dimecres passat almenys 34 persones -la majoria infants- també han mort. Han mort ofegades al Mediterrani després que l’embarcació amb què intentaven arribar a Itàlia naufragués.

Però, quan farem un minut de silenci per a elles? Quan els dedicarem el nostre temps? Elles també mereixen minuts d’atenció, no només silencis.

Una exposició sobre el camp d’Elea ens acosta a la vida quotidiana dels refugiats

Rubí Acull va presentar l’exposició “Elea. Mirades per entendre per què cal trencar fronteres” en el marc de les concentracions de Rubí per la Pau, una iniciativa de Rubí Solidari que s’organitza cada dijous. Va ser el 27 d’abril quan, a través d’una cercavila que va començar a l’ajuntament i va arribar fins a l’estació dels FGC, es van presentar les fotografies acompanyades d’una batucada.

 

L’exposició, que ha quedat instal·lada al CRAC i que podeu visitar fins l’11 de maig, ens mostra la visió particular que l’Aitor López, voluntari i membre de Rubí Acull, té sobre Elea, el camp de refugiats on va estar durant dues setmanes. Aquest camp, precisament, és un dels tres projectes amb els quals col·labora Rubí Acull.

Rubí Acull projecta divendres el documental ‘My Friend’ al CRAC amb Carles Prats i Paulí Subirà

L’audiovisual mostra el viatge del periodista de TV3 Carles Prats al camp de refugiats d’Idomeni, a Grècia

Rubí Acull projectarà el documental ‘My Friend’ aquest divendres a dos quarts de vuit de la tarda al Centre Rubinenc d’Alternatives Culturals (CRAC) en el cicle ‘Cinema Refugiat’ que l’entitat organitza des del març. La projecció, gratuïta i en format cinefòrum, comptarà amb els dos codirectors de l’audiovisual, el periodista de TV3 i actual presentador del TN Migdia Carles Prats, i el director d’Imatge i Serveis Artístics de TV3 Paulí Subirà.

Imatge de TV3 del documental
‘My Friend’ mostra les persones que pateixen aquesta crisi de fronteres i també les que intenten ajudar-les a través del viatge que Prats va fer l’any passat al campament d’Idomeni, a Grècia, on milers de demandants d’asil van quedar bloquejats després del tancament de les fronteres europees.
Televisió de Catalunya va estrenar ‘My Friend’ el juny de l’any passat en una nit temàtica dedicada a la realitat de les persones refugiades a Grècia.

Acció ciutadana, inacció política: trenquem fronteres!

A principis de febrer, el nostre país va fer una gran mostra pública de la solidaritat envers les persones refugiades, amb diverses activitats multitudinàries i una enorme difusió per xarxes socials i mitjans de comunicació. Un concert  que va aplegar més de 50 artistes i que va omplir el Palau Sant Jordi amb unes 15.000 persones, que va ser àmpliament difós per tots els canals i retransmès en directe per quatre emissores de ràdio i la televisió pública catalana. Una setmana més tard, el 18 de febrer, Barcelona era testimoni de la manifestació més multitudinària d’Europa en favor de l’acollida de persones refugiades -amb el ja habitual ball de xifres: mig milió de persones segons els organitzadors i 160.000 segons la Guàrdia Urbana-, organitzada per «Casa Nostra, Casa Vostra» .

El poble català va parlar de manera clara i contundent aquella tarda: volem acollir. I no només aquella tarda: en els darrers anys centenars de voluntaris catalans han donat un exemple de solidaritat internacionalista a Grècia, i continuen demostrant dia a dia que som un país acollidor. Volem acollir, per solidaritat, per humanitat, perquè no som indiferents al drama de les persones que fugen d’un país en guerra buscant una oportunitat. Ja recordàvem en l’anterior article [linkar article] com són de dures les xifres, però sobretot com n’és, de dura, la realitat que s’amaga darrere de les 5.082 persones que van morir al Mediterrani el 2016, i de les més de 250 que han perdut la vida des que ha començat el 2017.

La ciutadania ha parlat. I què fan les institucions? Per ara, el govern espanyol ha relocalitzat unes 700 persones de les 17.000 a les quals s’havia compromès a acollir. Les polítiques racistes del govern espanyol han convertit l’estat en un mur. El Parlament català va aprovar per unanimitat acollir 4.500 persones, però no n’han arribat ni 200. El motiu que ells esgrimeixen: la manca d’acció de l’estat espanyol per permetre l’arribada de persones refugiades a Catalunya, que no té les competències necessàries per tramitar l’acollida.

Però la resposta de les institucions catalanes no pot ser únicament quedar-se amb l’excusa de: «és que no em deixen». No podem només esperar: cal que fem passos ferms i efectius que garanteixin l’arribada dels centenars de milers de persones que es troben encallades en camps. Cal que les institucions es posicionin i comencin a practicar de manera efectiva l’acollida, i també la solidaritat amb les persones que ja són aquí. Cal que desobeeixin les fronteres físiques i polítiques, però també que trenquin relacions amb empreses i bancs que contribueixin a finançar el negoci de la guerra, les armes i el control fronterer, com són, entre d’altres, La Caixa, el BBVA, el Santander; Iberpotash o Magal 53.

No oblidem que l’estat espanyol es troba actualment entre els deu principals exportadors d’armament del món; que compta amb unes 200 empreses que fabriquen i exporten armes i que l’any 2014 va ingressar més de 3.000 milions d’euros amb aquestes exportacions (deu vegades més que l’any 2004). I per si això no fos prou, amb el permís del Govern per subministrar armament a zones en conflicte i a països que violen els Drets Humans malgrat que està prohibit per la llei.

El posicionament del Govern de la Generalitat -i de les altres institucions catalanes- a favor de la lliure circulació de persones i la seva acollida digna ha de ser ferm, clar i inequívoc. Cal que desobeeixin una legalitat que és injusta i que viola sistemàticament els drets humans. També cal que les institucions treballin per combatre el racisme present a la nostra societat, també a nivell institucional.

El poble ha parlat, ara cal que les institucions responguin com cal.

Cinema Refugiat només acaba de començar

El divendres passat vam encetar el Cinema Refugiat, el cinefòrum de Rubí Acull amb la projecció de Tarajal, documental de Metromuster. Ens va acompanyar Xavier Artigas, un dels directors del treball, gràcies al qual vam poder encetar un interessant debat després de la projecció: es va posar en relleu que cal no oblidar el racisme estructural com una part molt important del repte que se’ns planteja com a societat.

Des de Rubí Acull, volem agrair a Metromuster la seva feina i la seva col·laboració per la projecció i el debat. També, evidentment, a tots els que us vau acostar a prendre part de l’activitat i a dir-hi la vostra.

Us convidem a tots a venir a les properes projeccions, que seran els divendres alterns a les 19.30 al CRAC, com en aquesta primera ocasió. Aquest divendres dia 17 de març us oferirem To Kyma. Rescat al mar Egeu , documental que se centra en els primers passos de Proactiva Open Arms, un grup de socorristes que van decidir viatjar a les costes gregues per ajudar en el desastre humanitari que s’estava produint en esclatar la guerra a Síria.

Cartell del cinefòrum
Cartell del cinefòrum

Tampoc us perdeu els que seguiran:

  • Astral, de Jordi Évole i Ramón Lara (7 d’abril )
  • Refugiados, camino a ninguna parte, d’Unax Blanco i Asier García (21 d’abril )
  • My friend, de Paulí Subirà i Carles Prats (5 de maig )

“Tarajal” inicia el Cinema Refugiat, el nostre cinefòrum

El divendres 10 de març el CRAC acollirà la projecció del documental Tarajal: desmuntant la impunitat de la frontera sud que Rubí Acull ha organitzat en el marc del Cinema Refugiat, un cinefòrum que pretén obrir debat sobre qüestions que afecten les persones refugiades.

Tarajal, un documental de Metromuster (els creadors del cèlebre Ciutat Morta), recorda el cas de les quinze persones que el 2014 van morir intentant nedar fins a la platja de Tarajal, a Ceuta. Aquell dia, la Guàrdia Civil va intentar repel·lir-ne l’arribada amb bales de goma i pots de fum. Tot i l’escàndol mediàtic que va suposar, les autoritats espanyoles no han assumit responsabilitats, ni els responsables han pagat pels seus crims.

Tarajal ens fa present la frontera sud, que en les actuals circumstàncies sembla que s’ha deixat de banda. És per això que ens fa especial il·lusió presentar-vos Cinema Refugiat amb la projecció i debat d’aquest documental, i especialment perquè comptarem amb la presència dels creadors del documental.

No t’ho perdis! 

5.082 noms propis, 5.082 crims. Vergonya infinita

Ens estem acostumant a les xifres. 5.082 persones han mort ofegades al Mediterrani l’any 2016. Més de 30.000 des de l’any 2000. 387.739 van arribar a Europa l’any passat i més d’1.000.000 l’any anterior. N’hi ha 62.401 encallades a Grècia i retingudes en camps de concentració i més de 2.500.000 vivint encallades a Turquia. Els estats de la UE es va comprometre a relocalitzar-ne 160.000 des d’Itàlia i Grècia en dos anys el 2015 i ara per ara en porten només 11.692. L’Estat Espanyol va acceptar sense gaires ganes reallotjar-ne 18.000 i en porta només 745. Es calcula que més de 5.000.000 de persones han fugit de Síria (només de Síria!) i que aquest país té més de 6.000.000 de desplaçats interns. El 2016 a l’Estat Espanyol hi van arribar 13.246 persones (8.162 d’aquestes per mar). 195 van perdre la vida a l’Estret de Gibraltar el 2015. A la platja del Tarajal, a Ceuta, el 6 de febrer de 2014 l’actuació de la Guàrdia Civil va acabar amb 15 persones mortes.

Xifres. Xifres duríssimes. Però unes xifres que lamentablement ja formen part del nostre paisatge quotidià com les estadístiques d’aquell jugador de futbol o el rècord de descàrregues d’aquella cançó de moda o els milions d’aquell empresari que va primer a la llista Forbes. Xifres que corren el risc d’amagar-nos les persones. Els milions de l’empresari poden amagar-nos el patiment de milers de treballadores a Bangladesh de la mateixa manera que un bombardeig de xifres com el que hem fet a l’inici de l’article podria arribar a immunitzar-nos contra el patiment real de les persones que busquen refugi. I es tracta d’un patiment que hem de comprendre i que no és abstracte. Quan veiem cues de gent sota la neu per recollir un ranxo infame en un camp de concentració de Grècia, hem de poder apartar-nos de les xifres per relacionar-ho amb d’altres imatges històriques similars -no tan llunyanes- i amb l’horror que, com a societat, tenim clar que van representar. Quan veiem corrues de gent amb mitja vida a l’esquena fugint a peu per una carretera o una via de tren, cal que deixem un moment de comptar-les per pensar en les nostres àvies que van haver de fer el mateix fugint del feixisme. Quan algú mor al mar intentant arribar als nostres privilegis o mor de fred i cansament a deu sota zero en una tenda de campanya en un camp de Grècia, hem de passar dels números per poder dir el seu nom i no oblidar mai que era una persona que fugia i que ha mort perquè els nostres governs han decidit no facilitar-li aquesta fugida i l’han rebutjada. I no podem oblidar que aquests governs i la UE estan violant de manera sistemàtica els Drets Humans; uns Drets Humans que exigeixen («de boquilla») a d’altres actors internacionals que compleixin.

No deixem que ens converteixin aquest genocidi (només) en un assumpte de xifres – «en podem acollir tantes» o «n’han mort tants» – perquè estarem deixant que el relat de la por i la xenofòbia ens guanyi una primera batalla. El respecte als Drets Humans no es pot quantificar ni relativitzar. Encara que les xifres fossin unes altres, encara que només la meitat de gent volgués venir, o una desena part, o només mil! Encara que una sola persona volgués refugiar-se amb nosaltres i li neguéssim aquesta possibilitat, caldria organitzar-se i alçar la veu per denunciar-ho com cal fer-ho en la situació actual. Perquè no parlem de xifres, parlem de persones, d’individus com nosaltres subjectes de drets que els nostres governs no estan respectant. I si ells no ho fan, potser el que cal és que comencem a fer-los respectar nosaltres.

Rubí Acull a la manifestació “Volem Acollir”

Un centenar de rubinencs van assistir ahir a la manifestació ‘Volem acollir’, organitzada a Barcelona per ‘Casa nostra, casa vostra’ a favor de l’acolliment de persones refugiades i migrants.

D’aquesta manera, la ciutadania i Rubí Acull van expressar la voluntat acollidora de la ciutat vallesana i van exigir un canvi de polítiques a nivell europeu per tal de posar fi a aquest crim humanitari del qual tots els europeus en som responsables.
Des de l’entitat rubinenca, que va néixer fa prop més d’un any, es volen continuar fent passes endavant en aquest aspecte i per això des de fa temps ja col·labora amb tres projectes solidaris que ajuden les persones refugiades, dos són a Grècia i un altre a Melilla. Es tracten de l’EKO Project, de Comunitat EKO; l’Elea Project, d’Eleonas Refugee Camp; i de Harraga.

De fet, gràcies al Quinto de Nadal, organitzat al Centre Rubinenc d’Alternatives Culturals (CRAC), a la venda de banderoles i calendaris i a la donació inicial de La Nocturna es van recaptar 800 euros durant el trimestre passat, que ja s’han enviat als tres projectes. A més, ara també s’han posat a la venda unes polseres solidàries que porten per lema “Jo vull acollir!” i que tenen un preu d’un euro. A partir d’aquest dilluns estaran a la venda al CRAC.

L’objectiu de la venda d’aquests productes, a part del de recollir diners per enviar als projectes, és contribuir a la sensibilització de la població local.

Una altra iniciativa de sensibilització que es durà a terme serà un cicle de sessions de cinefòrum al CRAC, que començarà a partir del mes vinent.

Rubí Acull a la manifestació "Volem Acollir"

Participació a Rubí Acull

A hores d’ara, l’entitat compta amb més d’una vintena de persones implicades i està oberta a què s’hi impliqui més gent si ho desitja. Per fer-ho, poden contactar amb l’entitat enviant un correu electrònic a rubiacull@gmail.com o un missatge privat a les xarxes socials de l’entitat (Facebook, Twitter i Instagram).

CONCENTRACIÓ contra la política de fronteres de la UE i l’Estat Espanyol!

El proper divendres dia 20 de maig, us convoquem a la primera acció pública de la Plataforma Rubí Acull. Convoquem una CONCENTRACIÓ a les 19h a la plaça Pere Aguilera (plaça de l’Ajuntament) per denunciar la criminal política de fronteres que tant la UE com l’Estat Espanyol apliquen a les persones que busquen refugi a casa nostra. També volem aprofitar per denunciar el vergonyós acord entre la UE i Turquia que concedeix, a un país denunciat repetidament per Amnistia Internacional per no respectar els drets humans, la gestió de la crisi de refugiades a canvi de 6000 M€.

En aquesta concentració comptarem amb la participació de la Colla Castellera de Rubí i la Colla de Diables de Rubí que faran una actuació conjunta per denunciar el genocidi silenciós que s’està cometent amb migrades i refugiades.

Us hi esperem a totes!! Contra la #UErgonya, sortim al carrer!!

 

ConvoConcentracióVerticalConvoConcentració

SIGNA EL MANIFEST!

A RUBÍ NO VOLEM SER CÒMPLICES DE LA VERGONYA DE LA UNIÓ EUROPEA I L’ESTAT ESPANYOL

Els darrers esdeveniment al voltant de la coneguda com a «crisi de les refugiades» han fet augmentar – si encara era possible – la vergonya immensa que les actuacions de la Unió Europea i els seus Estats membres generen en la societat. L’indigne mercadeig de xifres entre Estats membres per decidir quantes refugiades acceptaven ja va ser un espectacle vergonyós. No podem oblidar que només durant el 2015 van arribar a Europa més d’un milió de refugiades i que en el que portem de 2016 ja han creuat les fronteres exteriors de la Unió gairebé 175.000 persones – en el que constitueix el moviment de poblacions més gran des de la Segona Guerra Mundial – i que els Estat Europeus finalment es van comprometre a reubicar-ne 160.000 i només ho ha fet en el cas de 1.145.

Per tant, la UE està incomplint tots els tractats internacionals referents al dret d’asil, negant ajuda a persones perseguides i tancant les fronteres i defensant-les com si les persones que busquen refugi fossin enemigues. I un dels darrers episodis d’aquest relat de la vergonya de la UE -i dels estats que en formen part-, ha estat l’acord amb el govern turc. Un acord que cedeix a Turquia – a canvi de diners (uns 6000 milions d’€) i visats lliures – una part de la gestió de les fronteres exteriors de la UE permetent la devolució de totes les persones que creuin el mediterrani des d’allí fins a Europa. Aquest acord, a part de violar els drets humans, donant validesa a les anomenades “devolucions en calent”, cedeix la responsabilitat que hauria d’assumir la UE a un estat que comet greus violacions de drets fonamentals en el seu propi territori i no pot ser considerat de cap manera, un país segur per a les persones refugiades i migrades.

I per si tot això no fos prou, aquests darrers dies hem vist imatges de l’exèrcit macedoni atacant amb gasos lacrimògens el camp de refugiades d’Idomeni (a la frontera entre Grècia i Macedònia) sense cap mirament amb la zona de tendes on s’està el gruix de les refugiades. Hem assistit a la conversió de la majoria de camps d’acollida en camps de concentració militaritzats i a les primeres deportacions de persones emmanillades amb brides cap a un Estat -el turc- que els retornarà als seus països signant així, en molts casos, la seva sentència de mort.

I lamentablement això no és tot; No cal anar tant lluny per trobar greus violacions dels drets humans i de la legislació referent a l’asil. Molt més a prop d’aquí, a Ceuta i Melilla, l’Estat Espanyol i la UE fa anys que contemplen com persones que fugen dels seus respectius països intenten creuar la frontera i hi responen amb tanques, ganivetes i repatriacions «en calent». I encara més a prop, per exemple a les nostres ciutats, grups sencers de persones migrades malviuen en situació irregular i molt precària mentre els nostres governs fan discursos en favor de l’acollida. I no podem permetre que una realitat dramàtica acabi invisibilitzant-ne una altra si no volem generar diferències entre persones que fugen i una dinàmica que permeti l’existència de migrades de primera i migrades de segona.

Per tots aquests motius, les persones, organitzacions i entitats que signem aquest manifest volem deixar palès que:

  • El nostre objectiu és la mobilització de la població i la creació d’una consciència crítica entre la gent pel que fa a l’extensió dels drets de ciutadania i contra les violacions de drets humans.

  • Rebutgem enèrgicament la política de fonteres tant de la UE com de l’Estat Espanyol que contribueixen a la generació d’una Europa fortalesa que defensa els seus privilegis socials i econòmics amb armes, gasos i filferrades.

  • Rebutgem la vulneració sistemàtica de drets humans bàsics per part de la UE, els seus Estats membres i alguns dels seus socis exteriors (ex. Turquia)

  • Volem canviar la política de fronteres de la UE i de l’Estat Espanyol aconseguint l’establiment de vies segures per a l’arribada de les persones que busquen refugi.

  • Volem que es faci efectiva en qualsevol cas la declaració de Rubí com a «Ciutat Acollidora» i farem allò que sigui necessari a través de la mobilització i l’acció per tal d’aconseguir-ho.

  • Ens organitzarem per donar resposta a la situació actual i per lluitar per la igualtat efectiva de drets de tota la població de Rubí, sigui quina sigui la seva procedència o situació administrativa.

Rubí, a 19 d’abril de 2016