5.082 noms propis, 5.082 crims. Vergonya infinita

Ens estem acostumant a les xifres. 5.082 persones han mort ofegades al Mediterrani l’any 2016. Més de 30.000 des de l’any 2000. 387.739 van arribar a Europa l’any passat i més d’1.000.000 l’any anterior. N’hi ha 62.401 encallades a Grècia i retingudes en camps de concentració i més de 2.500.000 vivint encallades a Turquia. Els estats de la UE es va comprometre a relocalitzar-ne 160.000 des d’Itàlia i Grècia en dos anys el 2015 i ara per ara en porten només 11.692. L’Estat Espanyol va acceptar sense gaires ganes reallotjar-ne 18.000 i en porta només 745. Es calcula que més de 5.000.000 de persones han fugit de Síria (només de Síria!) i que aquest país té més de 6.000.000 de desplaçats interns. El 2016 a l’Estat Espanyol hi van arribar 13.246 persones (8.162 d’aquestes per mar). 195 van perdre la vida a l’Estret de Gibraltar el 2015. A la platja del Tarajal, a Ceuta, el 6 de febrer de 2014 l’actuació de la Guàrdia Civil va acabar amb 15 persones mortes.

Xifres. Xifres duríssimes. Però unes xifres que lamentablement ja formen part del nostre paisatge quotidià com les estadístiques d’aquell jugador de futbol o el rècord de descàrregues d’aquella cançó de moda o els milions d’aquell empresari que va primer a la llista Forbes. Xifres que corren el risc d’amagar-nos les persones. Els milions de l’empresari poden amagar-nos el patiment de milers de treballadores a Bangladesh de la mateixa manera que un bombardeig de xifres com el que hem fet a l’inici de l’article podria arribar a immunitzar-nos contra el patiment real de les persones que busquen refugi. I es tracta d’un patiment que hem de comprendre i que no és abstracte. Quan veiem cues de gent sota la neu per recollir un ranxo infame en un camp de concentració de Grècia, hem de poder apartar-nos de les xifres per relacionar-ho amb d’altres imatges històriques similars -no tan llunyanes- i amb l’horror que, com a societat, tenim clar que van representar. Quan veiem corrues de gent amb mitja vida a l’esquena fugint a peu per una carretera o una via de tren, cal que deixem un moment de comptar-les per pensar en les nostres àvies que van haver de fer el mateix fugint del feixisme. Quan algú mor al mar intentant arribar als nostres privilegis o mor de fred i cansament a deu sota zero en una tenda de campanya en un camp de Grècia, hem de passar dels números per poder dir el seu nom i no oblidar mai que era una persona que fugia i que ha mort perquè els nostres governs han decidit no facilitar-li aquesta fugida i l’han rebutjada. I no podem oblidar que aquests governs i la UE estan violant de manera sistemàtica els Drets Humans; uns Drets Humans que exigeixen («de boquilla») a d’altres actors internacionals que compleixin.

No deixem que ens converteixin aquest genocidi (només) en un assumpte de xifres – «en podem acollir tantes» o «n’han mort tants» – perquè estarem deixant que el relat de la por i la xenofòbia ens guanyi una primera batalla. El respecte als Drets Humans no es pot quantificar ni relativitzar. Encara que les xifres fossin unes altres, encara que només la meitat de gent volgués venir, o una desena part, o només mil! Encara que una sola persona volgués refugiar-se amb nosaltres i li neguéssim aquesta possibilitat, caldria organitzar-se i alçar la veu per denunciar-ho com cal fer-ho en la situació actual. Perquè no parlem de xifres, parlem de persones, d’individus com nosaltres subjectes de drets que els nostres governs no estan respectant. I si ells no ho fan, potser el que cal és que comencem a fer-los respectar nosaltres.

Advertisements