Monthly Archives: Abril de 2017

Acció ciutadana, inacció política: trenquem fronteres!

A principis de febrer, el nostre país va fer una gran mostra pública de la solidaritat envers les persones refugiades, amb diverses activitats multitudinàries i una enorme difusió per xarxes socials i mitjans de comunicació. Un concert  que va aplegar més de 50 artistes i que va omplir el Palau Sant Jordi amb unes 15.000 persones, que va ser àmpliament difós per tots els canals i retransmès en directe per quatre emissores de ràdio i la televisió pública catalana. Una setmana més tard, el 18 de febrer, Barcelona era testimoni de la manifestació més multitudinària d’Europa en favor de l’acollida de persones refugiades -amb el ja habitual ball de xifres: mig milió de persones segons els organitzadors i 160.000 segons la Guàrdia Urbana-, organitzada per «Casa Nostra, Casa Vostra» .

El poble català va parlar de manera clara i contundent aquella tarda: volem acollir. I no només aquella tarda: en els darrers anys centenars de voluntaris catalans han donat un exemple de solidaritat internacionalista a Grècia, i continuen demostrant dia a dia que som un país acollidor. Volem acollir, per solidaritat, per humanitat, perquè no som indiferents al drama de les persones que fugen d’un país en guerra buscant una oportunitat. Ja recordàvem en l’anterior article [linkar article] com són de dures les xifres, però sobretot com n’és, de dura, la realitat que s’amaga darrere de les 5.082 persones que van morir al Mediterrani el 2016, i de les més de 250 que han perdut la vida des que ha començat el 2017.

La ciutadania ha parlat. I què fan les institucions? Per ara, el govern espanyol ha relocalitzat unes 700 persones de les 17.000 a les quals s’havia compromès a acollir. Les polítiques racistes del govern espanyol han convertit l’estat en un mur. El Parlament català va aprovar per unanimitat acollir 4.500 persones, però no n’han arribat ni 200. El motiu que ells esgrimeixen: la manca d’acció de l’estat espanyol per permetre l’arribada de persones refugiades a Catalunya, que no té les competències necessàries per tramitar l’acollida.

Però la resposta de les institucions catalanes no pot ser únicament quedar-se amb l’excusa de: «és que no em deixen». No podem només esperar: cal que fem passos ferms i efectius que garanteixin l’arribada dels centenars de milers de persones que es troben encallades en camps. Cal que les institucions es posicionin i comencin a practicar de manera efectiva l’acollida, i també la solidaritat amb les persones que ja són aquí. Cal que desobeeixin les fronteres físiques i polítiques, però també que trenquin relacions amb empreses i bancs que contribueixin a finançar el negoci de la guerra, les armes i el control fronterer, com són, entre d’altres, La Caixa, el BBVA, el Santander; Iberpotash o Magal 53.

No oblidem que l’estat espanyol es troba actualment entre els deu principals exportadors d’armament del món; que compta amb unes 200 empreses que fabriquen i exporten armes i que l’any 2014 va ingressar més de 3.000 milions d’euros amb aquestes exportacions (deu vegades més que l’any 2004). I per si això no fos prou, amb el permís del Govern per subministrar armament a zones en conflicte i a països que violen els Drets Humans malgrat que està prohibit per la llei.

El posicionament del Govern de la Generalitat -i de les altres institucions catalanes- a favor de la lliure circulació de persones i la seva acollida digna ha de ser ferm, clar i inequívoc. Cal que desobeeixin una legalitat que és injusta i que viola sistemàticament els drets humans. També cal que les institucions treballin per combatre el racisme present a la nostra societat, també a nivell institucional.

El poble ha parlat, ara cal que les institucions responguin com cal.

Anuncis