Category Archives: Articles d’opinió

La política dels minuts de silenci

‘Un minut de silenci és una expressió de dol i condol realitzada amb un silenci, reflexió o meditació durant un temps determinat. El minut de silenci està considerat com un gest de respecte en homenatge a una persona recentment morta o com a commemoració d’un esdeveniment tràgic’.

L’origen del minut de silenci es remunta al 1919, any en què el soldat britànic Edward George Honey -combatent a la Primera Guerra Mundial- va proposar que els britànics guardessin dos minuts de silenci a les 11h de l’11 de novembre d’aquell any en homenatge a les persones mortes durant el conflicte i en commemoració al primer aniversari de l’armistici que un any abans havia posat fi a la Gran Guerra.

Des de llavors, aquesta pràctica s’ha estès a tot el món per homenatjar víctimes de conflictes i atacs violents diversos. A Catalunya, per exemple, s’han fet minuts de silenci en record de les víctimes del franquisme, de la guerra de l’Iraq, de la violència de gènere i dels atemptats terroristes.

Rubí no n’ha estat una excepció. De fet, des que va començar l’any la nostra ciutat ha fet 4 minuts de silenci oficials, tots ells convocats per l’Ajuntament amb l’objectiu de condemnar els atacs terroristes a Londres (23 de març), a Sant Petersburg (4 d’abril), a París (21 d’abril) i a Manchester (23 de maig). Anteriorment, al 2016, també se n’havien fet en record de les víctimes d’Orlando (14 de juny), Niça (15 de juliol), Berlín i Turquia (20 de desembre).

Però, aquests minuts de silenci s’han fet per a tothom? Tots els atacs violents han merescut el nostre respecte, el nostre temps?

El mateix 4 d’abril d’aquest any, dia en què el consistori convocava un minut de silenci en record a les víctimes de Sant Petersburg, un atac químic a la població siriana de Jan Xeijun acabava amb la vida de 86 persones, una trentena de les quals menors d’edat. Un atac monstruós del qual a hores d’ara encara ni se’n coneixen els responsables i que va suposar la violació de la Tercera Convenció de Ginebra del 1925, que prohibeix l’ús de gasos asfixiants i verinosos com a armes de guerra.

On era llavors l’Ajuntament? És que les vides de Sant Petersburg tenien més valor que les sirianes i per això mereixien més respecte, més temps? Ah, és que potser no és un atac violent matar 86 persones amb gas? Un esdeveniment tràgic que calgui condemnar?

La setmana passada l’Ajuntament va organitzar un minut de silenci per condemnar l’atemptat terrorista perpetrat dilluns a la ciutat de Manchester, en el qual hi han mort 22 persones, entre elles algunes menors d’edat. Un fet violent totalment execrable.

Dimecres passat almenys 34 persones -la majoria infants- també han mort. Han mort ofegades al Mediterrani després que l’embarcació amb què intentaven arribar a Itàlia naufragués.

Però, quan farem un minut de silenci per a elles? Quan els dedicarem el nostre temps? Elles també mereixen minuts d’atenció, no només silencis.

Acció ciutadana, inacció política: trenquem fronteres!

A principis de febrer, el nostre país va fer una gran mostra pública de la solidaritat envers les persones refugiades, amb diverses activitats multitudinàries i una enorme difusió per xarxes socials i mitjans de comunicació. Un concert  que va aplegar més de 50 artistes i que va omplir el Palau Sant Jordi amb unes 15.000 persones, que va ser àmpliament difós per tots els canals i retransmès en directe per quatre emissores de ràdio i la televisió pública catalana. Una setmana més tard, el 18 de febrer, Barcelona era testimoni de la manifestació més multitudinària d’Europa en favor de l’acollida de persones refugiades -amb el ja habitual ball de xifres: mig milió de persones segons els organitzadors i 160.000 segons la Guàrdia Urbana-, organitzada per «Casa Nostra, Casa Vostra» .

El poble català va parlar de manera clara i contundent aquella tarda: volem acollir. I no només aquella tarda: en els darrers anys centenars de voluntaris catalans han donat un exemple de solidaritat internacionalista a Grècia, i continuen demostrant dia a dia que som un país acollidor. Volem acollir, per solidaritat, per humanitat, perquè no som indiferents al drama de les persones que fugen d’un país en guerra buscant una oportunitat. Ja recordàvem en l’anterior article [linkar article] com són de dures les xifres, però sobretot com n’és, de dura, la realitat que s’amaga darrere de les 5.082 persones que van morir al Mediterrani el 2016, i de les més de 250 que han perdut la vida des que ha començat el 2017.

La ciutadania ha parlat. I què fan les institucions? Per ara, el govern espanyol ha relocalitzat unes 700 persones de les 17.000 a les quals s’havia compromès a acollir. Les polítiques racistes del govern espanyol han convertit l’estat en un mur. El Parlament català va aprovar per unanimitat acollir 4.500 persones, però no n’han arribat ni 200. El motiu que ells esgrimeixen: la manca d’acció de l’estat espanyol per permetre l’arribada de persones refugiades a Catalunya, que no té les competències necessàries per tramitar l’acollida.

Però la resposta de les institucions catalanes no pot ser únicament quedar-se amb l’excusa de: «és que no em deixen». No podem només esperar: cal que fem passos ferms i efectius que garanteixin l’arribada dels centenars de milers de persones que es troben encallades en camps. Cal que les institucions es posicionin i comencin a practicar de manera efectiva l’acollida, i també la solidaritat amb les persones que ja són aquí. Cal que desobeeixin les fronteres físiques i polítiques, però també que trenquin relacions amb empreses i bancs que contribueixin a finançar el negoci de la guerra, les armes i el control fronterer, com són, entre d’altres, La Caixa, el BBVA, el Santander; Iberpotash o Magal 53.

No oblidem que l’estat espanyol es troba actualment entre els deu principals exportadors d’armament del món; que compta amb unes 200 empreses que fabriquen i exporten armes i que l’any 2014 va ingressar més de 3.000 milions d’euros amb aquestes exportacions (deu vegades més que l’any 2004). I per si això no fos prou, amb el permís del Govern per subministrar armament a zones en conflicte i a països que violen els Drets Humans malgrat que està prohibit per la llei.

El posicionament del Govern de la Generalitat -i de les altres institucions catalanes- a favor de la lliure circulació de persones i la seva acollida digna ha de ser ferm, clar i inequívoc. Cal que desobeeixin una legalitat que és injusta i que viola sistemàticament els drets humans. També cal que les institucions treballin per combatre el racisme present a la nostra societat, també a nivell institucional.

El poble ha parlat, ara cal que les institucions responguin com cal.

5.082 noms propis, 5.082 crims. Vergonya infinita

Ens estem acostumant a les xifres. 5.082 persones han mort ofegades al Mediterrani l’any 2016. Més de 30.000 des de l’any 2000. 387.739 van arribar a Europa l’any passat i més d’1.000.000 l’any anterior. N’hi ha 62.401 encallades a Grècia i retingudes en camps de concentració i més de 2.500.000 vivint encallades a Turquia. Els estats de la UE es va comprometre a relocalitzar-ne 160.000 des d’Itàlia i Grècia en dos anys el 2015 i ara per ara en porten només 11.692. L’Estat Espanyol va acceptar sense gaires ganes reallotjar-ne 18.000 i en porta només 745. Es calcula que més de 5.000.000 de persones han fugit de Síria (només de Síria!) i que aquest país té més de 6.000.000 de desplaçats interns. El 2016 a l’Estat Espanyol hi van arribar 13.246 persones (8.162 d’aquestes per mar). 195 van perdre la vida a l’Estret de Gibraltar el 2015. A la platja del Tarajal, a Ceuta, el 6 de febrer de 2014 l’actuació de la Guàrdia Civil va acabar amb 15 persones mortes.

Xifres. Xifres duríssimes. Però unes xifres que lamentablement ja formen part del nostre paisatge quotidià com les estadístiques d’aquell jugador de futbol o el rècord de descàrregues d’aquella cançó de moda o els milions d’aquell empresari que va primer a la llista Forbes. Xifres que corren el risc d’amagar-nos les persones. Els milions de l’empresari poden amagar-nos el patiment de milers de treballadores a Bangladesh de la mateixa manera que un bombardeig de xifres com el que hem fet a l’inici de l’article podria arribar a immunitzar-nos contra el patiment real de les persones que busquen refugi. I es tracta d’un patiment que hem de comprendre i que no és abstracte. Quan veiem cues de gent sota la neu per recollir un ranxo infame en un camp de concentració de Grècia, hem de poder apartar-nos de les xifres per relacionar-ho amb d’altres imatges històriques similars -no tan llunyanes- i amb l’horror que, com a societat, tenim clar que van representar. Quan veiem corrues de gent amb mitja vida a l’esquena fugint a peu per una carretera o una via de tren, cal que deixem un moment de comptar-les per pensar en les nostres àvies que van haver de fer el mateix fugint del feixisme. Quan algú mor al mar intentant arribar als nostres privilegis o mor de fred i cansament a deu sota zero en una tenda de campanya en un camp de Grècia, hem de passar dels números per poder dir el seu nom i no oblidar mai que era una persona que fugia i que ha mort perquè els nostres governs han decidit no facilitar-li aquesta fugida i l’han rebutjada. I no podem oblidar que aquests governs i la UE estan violant de manera sistemàtica els Drets Humans; uns Drets Humans que exigeixen («de boquilla») a d’altres actors internacionals que compleixin.

No deixem que ens converteixin aquest genocidi (només) en un assumpte de xifres – «en podem acollir tantes» o «n’han mort tants» – perquè estarem deixant que el relat de la por i la xenofòbia ens guanyi una primera batalla. El respecte als Drets Humans no es pot quantificar ni relativitzar. Encara que les xifres fossin unes altres, encara que només la meitat de gent volgués venir, o una desena part, o només mil! Encara que una sola persona volgués refugiar-se amb nosaltres i li neguéssim aquesta possibilitat, caldria organitzar-se i alçar la veu per denunciar-ho com cal fer-ho en la situació actual. Perquè no parlem de xifres, parlem de persones, d’individus com nosaltres subjectes de drets que els nostres governs no estan respectant. I si ells no ho fan, potser el que cal és que comencem a fer-los respectar nosaltres.